La VIP XTREM amb CIMS

Feia gairebé 11 anys que no tocava una bicicleta, fins que l’any passat vaig decidir comprar-me’n una. Sortia només alguns dissabtes o diumenges, participava en alguna marxa btt, fent sempre el circuit curt, i quan sortia no feia més de 30 o 35 Km. Vaig anar coincidint algun cap de setmana amb el jefe i alguns companys del poble del costat i vam començar, en conya, que ens havíem d’apuntar a la VipXtrem, conya, conya, però al final la cosa es va tornar en sèrio, un gran repte però exigia un gran esforç. És per això que al febrer vaig decidir contactar amb CIMS per poder portar un entreno constant i a consciència.

Canvi total de rutina d’entrenaments, evidentment. Això de sortir un dia a la setmana no s’aguantava per cap lloc i , tot i que el meu horari laboral no em deixa gaire temps lliure, vaig passar-me l’hivern fent els entrenos amb rodillo o, si havia de sortir a córrer, ho feia amb llanterna. Ja se sap, si vols aconseguir alguna cosa, s’ha de suar. A mesura que s’anava allargant el dia ja podia fer els entrenos que em preparaven al carrer i, si algun dia repetia ruta, veia com cada cop anava rebaixant temps i menys esforç, això t’anima, i molt!

La cursa era el 2 de juliol i un mes abans vaig tenir el meu primer fill, molt bonic, no ho canvio per res, però això també va influir en els entrenos, ja que durant aquell mes només vaig poder agafar la bici dos vegades comptades.

Finalment arriba el gran dia, ens esperaven 135 km i més o menys uns 3500 metres de desnivell positiu, a part d’un dia força calurós. Vaig decidir pendre-m’ho amb calma, eren molts km i molt desnivell. Anava passant la jornada i em trobava perfectament, cap signe de fatiga ni de carregament muscular. Només vaig patir, una miqueta, entre el km 105 i el 110, però parlant després amb gent a tothom li va passar el mateix. A partir d’aquí, tot i que era un tram de pujada, vaig començar a a apretar una miqueta i així ja fins a l’arribada.

Van ser 9h de cursa i acabar en la posició 93 de 400 i escatx. Però el millor record és l’emoció de l’arribada, acabar un gran repte amb molta satisfacció, sabent que pràcticament no havia patit i que anava molt ben preparat.

Ara estem a l’octubre, i ja penso en l’edició de l’any vinent, és  per això que torno a estar en mans de CIMS.

Moltes gràcies i: FOTEU-ME CANYA!!!